Esquizofrènia

"Em tracten de boig i jo els tracto de bojos; i els maleeixo, perquè he perdut aquest judici només perquè ells tenen majoria de vots"

(Nathaniel Lee, desprès de ser ingressat en un hospital.)

Avui encara plou més i treballar al quiosc és molt desagradable. Tot es mulla, estic envoltat de plàstics i la sensació de soledat es fa més forta perquè la gent es va a refugiar a l'estació. Però rellegeixo aquestes pàgines i m'adono de com ha canviat tot. Ara, com diu la mare, només tinc una mena de diabetis mental. Només cal que em prengui la medicació i que un cop a l'any vagi al psiquiatre, i de vegades ni això, només cal que el telefoni i ja s'adona que tot va bé. Ja sé què posen els papers, però a mi cap paper m'ha d'explicar què és l'esquizofrènia... No he d'amagar res, però tampoc cal que porti un rètol penjat. La majoria de la gent que em coneix no es creuria que he estat mesos i mesos en un psiquiàtric. Ni crec que hi hagi cap raó perquè se n'hagin d'adonar mai. En el fons tots som molt hipòcrites, i n'hi ha molts que et diuen que ho entenen i no passa res, però a partir d'aleshores et miren d'una altra manera. En fi. Pura ignorància. Aquí, al quiosc, sóc jo qui mira. I veig de tot, veig passar davant meu tota mena de persones. Sóc jo qui els ven la premsa, qui els informa, qui els dóna accés als seus hobbies. Sóc el seu quiosquer, amb la meva presència, amb la meva contribució diària a la normalitat de les coses, els dono confiança. Algú en pot dir inèrcia, o rutina, però jo no em canso de sentir com hi ha gent que ho agraeix. Encara que plogui, que nevi o que caigui pedra. Gràcies. Tingui. Aquí el té. Moltes gràcies. Només faltaria...
(Llibre: Ruiz Garzón, Ricard. Ezquizofrènia Històries Reals.)